"És hora de liderar nous començaments"

Discurs de clausura del Xè Congrés de la JSC Barcelona.

Molt bon dia, amigues i amics.

Benvolgudes companyes i companys, abans de tot us he de dir que em sento profundament orgullós de compartir avui amb vosaltres aquest desè Congrés de la Joventut Socialista de Barcelona. Durant dos dies els delegats acreditats hem estat fent política, fent allò que ens il•lusiona, que ens agrada fer i el motiu pel qual militem. Molt especialment, vull agrair a tots i cadascun dels militants de la Federació de Barcelona que dia rere dia, acte rere acte, discussió rere discussió, fan possible que aquesta petita obra col•lectiva sigui, cada cop, menys petita i més col•lectiva. Gràcies a tots; també als amics i amigues que han volgut compartir avui aquest moment amb nosaltres com a convidats.


No voldria començar aquesta (us prometo) breu intervenció sense recordar, amb alegria i una mica de malenconia, el meu pas per la JSC Sant Andreu i el Nexe Socialista. Allà vaig aprendre la importancia del col•lectiu, la força del pensament crític, el lideratge de la il•lusió. Sobre aquestes coses, però, segur que ens poden parlar tres companys que, a partir d'avui, seran objecte de les nostres crítiques més constructives en el si dels Consells Nacionals. M'agradaria demanar un fort aplaudiment pel Secretari de Sectorials i Programes de la JSC, en Javi Angulo; el Secretari de Relacions Internacionals, en David Lizoain (que avui no és amb nosaltres en trobar-se al Congrés de l'ECOSY); i, com no, el nostre Primer Secretari de la JSC, en Javi López.

Bé, companyes i companys, ara no em queda més que, en el meu nom i en de la resta de l'Executiva, donar-vos les gràcies per la confiança feta. L'elecció que heu fet avui suposa per nosaltres un gran repte, un repte que afrontem amb il•lusió i ganes de fer les coses ben fetes. A tal efecte, comptem amb el patrimoni acumulat de la Federació, que no és poca cosa. He de reconèixer que la feina feta en els darrers tres anys actua com a una potent font de motivació, sí, però també com una forma de pressió sana que sabrem dirigir cap a un treball, per part d'aquesta Executiva de Federació, quantiós i constant.

Mireu, ens queden tres anys cap endavant. En aquests tres anys, assistirem de ben segur a canvis socials profunds des d'una perspectiva històrica. La crisis econòmica, aquesta crisis que com totes carrega majoritariament contra les classes més vulnerables, no solament ha trasbalsat els mercats financers, sinó també ha fet trontollar els fonaments ideològics d'aquells sectors de la dreta que defugien i negaven la importància de l'Estat a l'economia. On són aquells que defensaven la no intervenció pública en el mercat? Nosaltres, que des de el socialisme portem anys i anys reivindicant la democratització de les estructures econòmiques i la recuperació del poder per part de la ciutadania, ara tenim la ocasió de explicar, amb l'aval dels fets, perquè nosaltres teníem raó; perquè no es pot deixar que el capitalisme financer es desenvolupi sense control; perquè no es pot permetre que la vida de tants i tants ciutadans quedi malmesa per culpa del joc d'uns pocs;
perquè, en definitiva, hem d'avançar cap a la igualtat i l'emancipació. La idea de socialisme, la participació pública en els fruits del progrés econòmic, és ara més actual que mai. En Willy Brandt parlava de la capacitat del moviment socialista de crear nous començaments. Doncs bé, ara, és l'hora, de liderar-los.

I aquí, a casa nostra, sincerament, ho hem de tenir fàcil. Els nostres adversaris encara defensen unes polítiques, en el millor dels casos, pròpies del segle dinou. O és que la idea de l'Espanya uniforme i uninacional, la reducció de la despesa pública, la família com a només cosa d'un home i una dona, la presència dels valors religiosos als programes educatius o la criminalització dels nouvinguts mitjançant polítiques agressives en matèria d'immigració solucions arcaiques per problemes moderns?

I a Catalunya, de veritat ens creiem que altres organitzacions poden vertebrar millor a la societat catalana, la poden representar millor, poden ser més partícips de les inquietuds de les ciutadanes i els ciutadans que nosaltres, els socialistes? Jo crec que no. Els joves socialistes encarnem els valors que comparteix la majoria de la societat. Tots volem una educació pública i de qualitat. Tots volem una vellesa millor pels nostres grans. Tots volem un treball que ens realitzi, que sigui digne, que sigui estable. Volem que la igualtat sigui el valor que organitzi la nostra convivència.

Barcelona, amigues i amics, no només és la nostra ciutat, on vivim, estudiem i treballem. Barcelona no és només on desenvolupem la nostra militància política. Barcelona és una idea. Sempre ha estat terra d’acollida i ara més que mai s’enfronta a nous reptes que de ben segur ens enriquiran com a ciutat. Treballarem per a que els nouvinguts aviat siguin ciutadans de dret. Lluitarem per a que els i les joves deixin de ser objectes de la política i esdevinguin subjectes de la política. La nostra idea de Barcelona és una Barcelona on els veïns i les veïnes siguin els protagonistes de la seva ciutat.

Precisament aquí és on m'agradaria exposar-vos quin és, sota el meu parer, el paper de la Joventut Socialista de Barcelona. Mireu, hem treballat molt bé en aquests últims anys. La Federació es troba en un moment molt bo de salut, amb una dinàmica pròpia que ha permès revifar els grups de treball a les agrupacions i, alhora, ha donat fruits molt importants a nivell programàtic. Hem de continuar i, de fet, continuarem amb aquesta tendència.

No obstant això, no ens podem quedar aquí. Seria un error, de fet, pensar en fer el mateix davant situacions diferents: la vida a les agrupacions, el pes específic de la JSC al teixit associatiu, la necessitat de projectar-nos mediàticament o les pròpies dinàmiques de la federació són elements que han canviat en els darrers anys. El nostre repte, com a Joventut Socialista de Barcelona, és senzill: ser més. Sumar cada cop més joves a una causa comuna transformadora. Ser capaços de fer propostes atrevides. Lluitar pels interessos dels i les joves d'aquesta ciutat. En definitiva, companys i companyes, farem més per crèixer; i creixerem per fer més.

Companys, amb vosaltres, he aprés que les coses poden sortir bé o malament, però que els projectes només són exitosos si la il•lusió esdevé col•lectiva.

Això és el que volem per Barcelona i avui iniciem un nou començament.

Salut, República i Socialisme.
...

Felicitats a les JSC!

Felicitats a totes i a tots els companys de la JSC per aquest XIIIè Congrés. Felicitats a la nova Executiva Nacional; felicitats a en Javi López; felicitats a en David Lizoain i a en Javi Angulo; i felicitats a la Federació de Barcelona. Felicitats a tots pel vostre treball, tant el realitzat com el que realitzareu. Aquest projecte col·lectiu esdevé, cada cop, quelcom més gran i il·lusionador.

Visca la JSC!

"La socialdemocràcia global"

Esta es ya la última entrega de los textos redactados para las ponencias nacionales y de federación. En el texto de hoy se pretende, sin ansias de comparación con David Held (del que se sacan las principales ideas), hacer un breve esbozo de los que, creo, deben ser los objetivos transformadores del movimiento socialista en los próximos lustros. Como siempre, os agradecería cualquier comentario.

La Joventut Socialista de Barcelona advoca en favor d’una recuperació de la legitimitat de l’Estat com a màxima expressió de la voluntat democràtica. Ara per ara, no obstant això, existeix la consciència de que el paper de l’Estat no només és compleix internament, sinó que donat el procés globalitzador, es torna cada cop més important la projecció externa de l’activitat de l’Estat en el si de la comunitat internacional.

La idea de la socialdemocràcia global neix amb el reconeixement de l’existència de la globalització. Aquesta, però, és entesa com quelcom més que una major interrelació econòmica: la globalització encarna potencialitats en la difusió del progrés científico-tècnic, en la millora de les comunicacions i el flux d’informació, en l’expansió dels principis democràtics i de protecció dels drets humans o en la creació d’una base cívica global. El mandat socialista és precisament dirigir el sentit de la globalització, evitar les seves conseqüències desigualitàries i potenciar-ne els seus efectes positius per a les classes més desafavorides. El projecte socialdemòcrata global pretén governar la globalització.

Així mateix, els i les joves socialistes de Barcelona defensem el control del poder econòmic per part de la ciutadania, també a nivell global. La socialdemocràcia global posa sobre la taula tal supeditació, exigint una major regulació en tots i cadascun dels mercats internacionals, afavorint la seva integració i desenvolupament tot assegurant la redistribució dels excedents als col·lectius més desafavorits. El control als moviments de capital mitjançant una imposició sobre les transaccions internacional d’actius, la taxa Tobin, és un bon inici d’aquesta nova tendència.

Es requereix també, conseqüentment, una reformulació de les organitzacions supranacionals. A aquestes se’ls hi ha de posseir d’un mandat proactiu en la lluita contra els reptes globals: eradicació de la pobresa i la fam, educació primària universal, aconseguir la igualtat real entre gèneres, combatre el VIH, la malària i altres malalties, lluitar contra el canvi climàtic, assegurar el desenvolupament econòmic i la convergència o reduir la mortalitat infantil i materna. A tal efecte, millorar la governança global és una obligació, mentre que el multilateralisme ha de ser un idea directiva per a la comunitat internacional. La JSC Barcelona advoca per la democratització de les organitzacions supranacionals i una millora intensa en la seva estructura representativa. Defensa, a més a més, la reformulació de l’estructura dels òrgans de govern de les Nacions Unides; l’obertura del Consell de Seguretat als nous actors internacionals, la revisió del sistema de seguretat col·lectiva i els criteris d’intervenció per al manteniment de la pau, la creació d’un Consell de Seguretat Social i Econòmic per coordinar la reducció de la pobresa i les polítiques de desenvolupament, la consolidació d’un Dret internacional humanitari o la constitució d’una agència internacional mediambiental són bones iniciatives per recuperar la governabilitat global per part del projecte socialista.

Ara més que mai és el moment de construir una nova política mediambiental global. Els problemes relacionats amb el canvi climàtic, la desaparició d’espècies de flora i fauna de forma accelerada, la sobreexplotació de recursos escassos o la destrucció d’ecosistemes únics han estat problemes de molt difícil solució per a la comunitat internacional, doncs els Estats es protegien sota el principi de sobirania per defensar les seves polítiques unilaterals. La nova situació internacional i la crisis econòmica poden esdevenir motors d’un canvi a nivell mediambiental; el nou keynesianisme verd, o forma d’inversió pública dirigida a la protecció del medi ambient i la construcció d’infraestructures productores d’energies renovables, pot ser clau per sortir de la crisis i assegurar un efectiu equilibri entre l'ésser humà i la naturalesa.

Així mateix, el projecte socialdemòcrata global deixa palesa la necessitat d’una nova interconnexió entre Nord i Sud, restituint-ne el marc de responsabilitats dels països desenvolupats amb respecte els països en vies de desenvolupament. És necessària una major col·laboració internacional per eradicar el que per als joves socialistes és el principal origen de tota explotació, la desigualtat econòmica. La Joventut Socialista de Barcelona reclama un clar compromís internacional al voltant de tres grans eixos: 1) La condonació total del deute extern als països en vies de desenvolupament i la renegociació d’aquest en base a nous criteris de sostenibilitat social, 2) l’elaboració d’un programa massiu d’ajudes dirigides al compliment dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni i 3) l’establiment de mesures de comerç internacional més justes que permetin el desenvolupament de les economies dels països del Sud.

Tanmateix, la recerca històrica del socialisme d’esferes cada cop més àmplies de llibertat ens porta, indubtablement, a enfrontar-nos al problema del treball assalariat com a forma de restricció de la llibertat, això és, com a forma de dominació (la supervivència dels treballadors està supeditada al seu treball, i aquest “penja” de la voluntat dels propietaris). La socialdemocràcia global ha de trobar mecanismes de renovació del seu discurs, no només advocant per un major nivell de protecció social, sinó també mitjançant solucions transversals que eradiquin els problemes de dominació de forma directa. La dotació de transferències periòdiques incondicionades per part de l’Estat a tots els ciutadans per assegurar-los la seva llibertat material ha d’esdevenir un dels nous començaments del projecte socialista. La Renda Bàsica, és, per a la JSC Barcelona, una de les propostes més innovadores i atractives per al compliment del nostre objectiu transformador.

El projecte de socialdemocràcia global en el que creu la Joventut Socialista de Barcelona pretén recuperar l’internacionalisme caracteritzador dels moviments socialistes emancipadors. Intenta, en definitiva, cercar de nou un pacte estable entre capital, treball i Estat que permeti gaudir dels majors nivells de benestar, seguretat i cohesió possibles, propis de la socialdemocràcia, per al conjunt de la humanitat. Aquesta fita globalitzadora és, ara, més possible i engrescadora que mai.

"La construcció de l’alternativa socialista"

Des de la Joventut Socialista de Barcelona creiem que el projecte socialista és ara més viu que mai. L’establiment d’un nou ordre mundial basat en els principis de justícia, llibertat i solidaritat no pot sinó esdevenir un marc necessari on la comunitat internacional encari els grans problemes de l’era contemporània. És l’hora, doncs, de defugir d’estratègies aïllacionistes i trobar noves aliances internacionals; és l’hora de la socialdemocràcia global.

Tradicionalment, els socialistes europeus hem tractat d’implementar el nostre programa polític en base a un gran compromís, d’arrels històriques, entre els propietaris del capital, els treballadors i l’Estat. L’existència del mercat com a instrument de distribució de béns i serveis permetia un augment progressiu del benestar dels propietaris del capital; paral·lelament, l’acció redistributiva i limitadora de l’Estat assegurava que els efectes positius del mercat arribessin a les classes més desafavorides; al mateix temps, la intervenció de l’Estat en molts casos millorava la eficiència del mercat i en potenciava els seus rendiments. El sistema socialdemòcrata, concebut com a un gran pacte social, comportà l'accés de milions de persones a les majors cotes de benestar i seguretat possibles al conjunt de la Història.

La globalització, però, alterà les condicions d’estabilitat del pacte. Els propietaris del capital varen cedir el seu paper predominant a les grans corporacions i els seus gestors, que expandiren el seu poder de forma global sota l’objectiu d’aconseguir els màxims beneficis. Els Estats no van ser del tot capaços de respondre al procés de globalització inicial amb un clar projecte de globalització política, d’integració i de presa de decisions conjuntes; en molts casos, la posició dels Estats ha anat més dirigida a la competència que a la cooperació (amb els casos bastant clars de dúmping fiscal). La supeditació de l’Estat al capital és la primera ruptura del pacte.

Tanmateix, la posició dels ciutadans davant l’augment inusitat de poder de les multinacionals ha quedat clarament malmesa. En un principi, quan el capitalisme naixia, es parlava de la “sobirania el consumidor” com a poder que li era propi i inherent i que podia trastocar les decisions de producció de l’empresa. Aquesta idea, en la que el consumidor decidia, mitjançant la seva disposició a comprar, el tipus de béns i serveis que es produïen, queda cada cop més lluny de la realitat. La democràcia econòmica, entesa com a mecanisme de control democràtic de les activitats productives i distributives, és, ara per ara, una il·lusió. El segon punt del pacte, entre propietaris de capital i treballadors, desapareix.

I ara, Què fer? Des de la JSC – Barcelona creiem que és l’hora d’aprofundir en la socialdemocràcia com a forma d’organització social omnicomprensiva; que comprengui no solament el plànol estatal, sinó que també vagi més enllà i sigui el principi fonamentador per a la pràctica política i econòmica global. El socialisme necessita un nou horitzó de lluita i il·lusió, un nou horitzó emancipador.

"La crisi econòmica i les conseqüències del capitalisme"

Si los textos anteriores nacen de los trabajos individuales para la Comissió Redactora de la Ponència Política Nacional, los que presento a partir de hoy han sido escritos para la Ponència Política de Federació de Barcelona. En este caso, en el momento en el que publico este primer texto, lo que queda recogido en él no forma parte aún del posicionamiento ideològico de la JSC Barcelona. Cabrá esperar al proceso de enmiendas i de ratificación por el Congrès de Federació. Se trata, en este caso, de textos un poco más relacionados con el momento contemporàneo que nos està tocando vivir. Agradecería cualquier tipo de comentario.

El món actual es troba clarament davant una crisis econòmica i financera de magnituds només comparables a la Gran Depressió. Amb els nivells de producció decreixent a una velocitat exasperant, la comunitat internacional s’esmerça en trobar respostes satisfactòries per als nous problemes sorgits en aquest inici del segle XXI. En aquest context, els i les joves socialistes barcelonins creiem necessari un nou impuls del projecte socialista; un projecte que, amb la força dels seus principis fonamentadors, esdevé cada cop més i més necessari.

L’anàlisi de la crisi econòmica no pot sinó enllestir-se des del començament de la dècada dels vuitanta. Ideològicament, l’avenç d’una nova dreta al món anglosaxó va fer trontollar les bases de l’Estat social impulsades per la socialdemocràcia els anys anteriors. La crisis del petroli dels setanta havia donat llum verda a una sèrie de mesures econòmiques que desarticulaven el paper intervencionista i regulador de l’Estat i alhora enaltien el poder de les multinacionals sota l’aixopluc de la protecció de la llibertat individual. L’Estat era el problema, i no pas la solució.

Aquesta tendència deslegitimadora del paper de l’Estat arriba fins als nostres dies. L’obertura i progressiva integració dels mercats de capitals internacionals permeten l’exercici, per part d’un grup concentrat d’agents, d’activitats especulatives altament lucratives. L’absència de regulació, per una banda, i l’absència de voluntat reguladora, per l’altra, permeten un augment exponencial dels beneficis d’aquests agents. Al 2008, el valor dels actius financers no destinats a la producció és set vegades el Producte Interior Brut del món.

L’alta activitat especulativa, però, no n’és capaç d’automantenir-se. La confiança dipositada en el sistema desapareix en el moment en que es comencen a donar els primers impagaments. Perduda la confiança, els bancs comercials decideixen restringir el crèdit i apareixen problemes de liquiditat en el mercat, cosa que impossibilita a les empreses i els particulars finançar les seves despeses. Els efectes davant la contracció de la demanda són els mateixos que durant la Gran Depressió: descens en la producció, descens en el nivell de preus i descens de l’ocupació.

Donada aquesta situació, la JSC Barcelona vol manifestar que la crisis econòmica suposa un total descrèdit a les mesures neoliberals dels darrers vint-i-cinc anys. La crisis actual és en essència produïda pel propi sistema capitalista, tant des d’un punt de vista sociològic (amb l’avarícia i la cobdícia com a actituds directrius dels grans especuladors), com polític (l’absència de regulació o la seva ineficàcia) o econòmic (l’ús del mercat sense limitacions). Sembla, doncs, que el capitalisme financer porta, en si mateix, la llavor de la seva destrucció.

"Republicanisme"

Por fin ya se ha enviado a todos los militantes la Ponència Política de la Joventut Socialista de Catalunya, así como la Ponència d'Organització. ¡Feliz periodo de enmiendas!

La teoria republicana sobre la llibertat i el govern es torna cada cop més viva. En el context actual, dia rere dia ens trobem davant continues vulneracions del dret internacional per part de determinats Estats. A més a més, es succeïxen una gran quantitat de casos de corrupció a les administracions que malmeten la imatge de la política i dels seus actors principals i que, en tercer lloc, contribueixen en fomentar una espècie d’imatge positiva, dintre del nostre imaginari social, al voltant d'individus que incompleixen les normes de convivència de la comunitat. Recuperar els valors de la teoria republicana al voltant de la importància del compliment de les lleis, de la participació pública en els processos de decisió democràtica i, d'allò més important, de la consolidació progressiva dintre de la nostra cultura d'un elenc de virtuts cíviques, esdevé cada cop més important. Per aquest motiu, els joves socialistes recolzem la voluntat del Govern espanyol d'implementar l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania, com a forma de publicitar aquests valors cívics i restituir-ne la seva importància.

Tanmateix, és necessari reivindicar des de la JSC la visió republicana de llibertat material, (llibertat com a no-dominació), front a la visió de la llibertat formal (llibertat com a no-interferència). Aquesta distinció no ens ha de ser indiferents, doncs esdevé un punt fonamental de distinció amb la dreta liberal: segons el nostre entendre, la llibertat de la que disposen els ciutadans serà plena únicament si no hi ha capacitat de dominació o opressió per part d’altres, independentment si aquesta ingerència es dona o no. La simple possibilitat de dominació és un atac a la llibertat; i és precisament aquesta idea de llibertat material la que ens distingeix d’alguns sectors de la dreta. A més, l’ideal republicà al voltant de la consolidació d’una esfera pública rica i inclusiva, que permeti als ciutadans participar en la cosa pública i que aquesta participació esdevingui un fet positiu en la seva realització personal és, creiem, part fonamental en la nostra idea de socialisme.

Des de la JSC manifestem la renovació del nostre compromís amb els valors del republicanisme, valors que varen ser defensats temps ençà per una gran quantitat de companys progressistes. De les idees de molts d'aquests companys, que a partir de 1936, foren perseguits, silenciats i reprimits per la dictadura feixista del general Franco, en som hereus. La nostra obligació moral vers els republicans que lluitaren per l'ordre de drets i llibertats establert al 1931 és clara: pel que fa a les grans iniciatives que encetaren diversos Governs progressistes, la JSC reconeix la Segona República com un dels períodes més esplèndids de la història política de l’Espanya contemporània.

Tanmateix, en virtut del nostre ideal republicà i assumint la inherent necessitat de sotmetiment a processos de decisió democràtica dels nostres alts càrrecs institucionals, no podem sinó mostrar-nos contraris a la Corona com a institució i a la monarquia com a forma d'Estat. Sembla inassumible que a les democràcies modernes existeixin càrrecs institucionals de la importància del Cap d'Estat la titularitat dels quals tingui caràcter hereditari i se n'accedeixi per la via de la successió. La figura del Cap d’Estat no pot, per tant, no ser escollida democràticament.

"Democràcia"

El presente artículo se refiere a la parte sobre Democracia presentada por un servidor para la Ponencia Política de la Joventut Socialista de Catalunya. Reitero, se trata de un texto escrito por mi y cuya transcripción, por el momento y hasta la presentación conjunta, no forma parte de la línea ideológica de JSC.

La Joventut Socialista de Catalunya té l'objectiu d'aprofundir en la democràcia radical, és a dir, de millorar els mecanismes mitjançant els quals els col·lectius ciutadans es governen a si mateixos. Tenint present el significat originari de la paraula democràcia, advoquem en favor de la idea de la democràcia deliberativa.

Aquest ideal de democràcia posa l'accent sobre la importància dels processos de deliberació i de raonament públic sobre l'activitat política. Es pretén que els processos de decisió públics es nodreixin de la participació de la ciutadania de la forma més àmplia i profundament possible. Paral·lelament a la idea de la democràcia participativa, la democràcia deliberativa convé en afirmar que no només és important l'existència d'espais on els individus manifesten la seva opinió i col·laboren en la presa de decisions polítiques, sinó també que aquests individus hagin estat immersos en activitats de debat i raonament públic. D'aquesta forma, no només es supera el vell paradigma de la participació mitjançant el vot, sinó que s'augmenten les esferes de participació dels ciutadans i es millora la qualitat de la seva participació fruit de la deliberació. Des de la JSC, per tant, defensem el model de democràcia deliberativa i de la seva implementació mitjançant múltiples instruments, com per exemple la participació electrònica, reunions ciutadanes a nivell local, comunicació directa amb els representants electes o iniciatives polítiques populars. Per a la promoció i eventual efectivitat dels instruments de democràcia deliberativa és necessària la creació d'una opinió pública informada, on la transcendència dels mitjans de comunicació és cabdal.

No obstant això, no hem d'oblidar els processos de participació democràtica clàssics, com el dret a vot. Des de la JSC defensem l'ampliació del dret a vot a col·lectius tradicionalment desposseïts d'aquests. Advoquem, en base a un criteri de justícia que obliga a dotar del dret a vot a tots els subjectes polítics (o dit d'una altra manera, a aquells que reben els efectes de les polítiques), en favor del dret a vot de les persones immigrades; així mateix, advoquem també per la disminució del límit legal per efectuar el dret a vot als majors de setze anys, sota la lògica de l'efectiva adequació dels seus drets amb els deures derivats del món laboral.

"Laïcitat"

Os adjunto más abajo un pequeño redactado sobre laicismo para la Ponencia Política de la Joventut Socialista de Catalunya. Se trata de un texto escrito por mi y cuya transcripción, por el momento y hasta la presentación conjunta, no forma parte de la línea ideológica de JSC. La traducción al castellano, por falta de tiempo, la incluiré más adelante (por bien que podéis utilizar el traductor de la Generalitat de Catalunya).

"Al nostre particular context, la protecció de la laïcitat esdevé cada cop més important. Entenem la laïcitat en sentit estricte com a projecte polític encaminat a assegurar la llibertat de consciència dels ciutadans i al mateix temps exercir de protecció davant la imposició dels valors morals de qualsevol ordre religiós i irreligiós. La idea implícita és doble, la de la garantia de separació efectiva entre les institucions de l'Estat i les organitzacions religioses, d'una banda, i la comesa de l'Estat a l'hora d'assegurar una esfera de llibertat real de consciència sense intromissions morals d'organitzacions amb creences determinades, de l'altra. Aquest paper actiu de l'Estat és el que impulsa a la JSC a defensar la laïcitat front l'aconfessionalitat: mentre aquesta preveu la col·laboració de l'Estat amb les diverses creences, permetent un tracte diferenciat en virtut d'arrels històriques o de dades demogràfiques, la laïcitat es centra en allunyar i protegir de l'àmbit públic els diferents ordres religiosos i enquadrar-los dins de l'àmbit privat."

"Probablemente Dios no existe. Disfruta de la vida"

Fantástica campaña publicitaria la iniciada por el bióloga darwinista Richard Dawkins, que podremos ver en Barcelona a partir del día 5 de enero.

Algunas verdades sobre el ataque israelí

"Al fin y al cabo, los terroristas de Hamas llegaron al poder con un golpe de Estado. Esto hace normal el hecho de que Israel proteja a su población presionando sobre Gaza utilizando el bloqueo. Tanto el propio bloqueo como la reciente ofensiva israelí es la respuesta previsible ante los constantes ataques que reciben las ciudades hebreas cercanas a la Franja. Israel tiene derecho a defenderse de tal provocación; y si lo hace es atacando en legítima defensa objetivos militares clave."

En un muy buen artículo, la antigua corresponsal del Mundo en Israel, Mónica G. Prieto, arroja un poco de luz sobre los tópicos de los media occidentales en el conflicto palestino-israelí. Lo de arriba no es más que una síntesis de tales mentiras. (Sacado de Escolar.net)

ETA ataca a la prensa

Una furgoneta con 100 kilos de explosivos ha estallado hoy frente a la sede del ente público vasco de radiotelevisión, EiTB, sin causar víctima alguna. La autoría del atentado ha sido revindicada por la banda terrorista ETA.
Quiero expresar mi total repulsa a dicho acto de violencia y a toda la actividad delictiva de la banda terrorista. Así mismo, quiero manifestar mi total solidaridad con la población vasca y con el conjunto de la española, que sufre, que sufrimos, la lacra de la violencia. Que los actos de los delincuentes no insensibilicen nuestra clara e inamovible voluntad de paz.

La financiación de las CC.AA., primeras impresiones

Hoy, el vicepresidente económico, Pedro Solbes, ha hecho pública la propuesta del Gobierno de reforma del sistema de financiación autonómica. Tras un repaso rápido a la propuesta (algo más clara aquí), sin querer dar una respuesta totalmente partidista y dejando claro que no soy un experto en financiación autonómica, me gustaría reflexionar sobre algunas cosas que me han llamado la atención y que quiero compartir con vosotros (me ha hecho especial gracia esto, pero no, no es algo que quiera compartir).

A todas luces, parece ser muy positivo el aumento de los porcentajes en los impuestos cedidos y la ampliación de la capacidad normativa, de acuerdo con diversos (¿la totalidad?) estatutos de autonomía. Con el nuevo sistema, las CC.AA. serán más responsables en su propia recaudación tributaria (preveyéndose además mejoras en la coordinación con las nuevas entidades tributarias autonómicas) hasta el punto de que 9 de cada 10 euros provendrán de aquello recaudado por ellas. Además, el fondo de garantía de servicios públicos fundamentales tiene previsto asegurar los recursos para que los ciudadanos, independientemente de la CC.AA. donde vivan, reciban los mismos servicios por parte de la Administración. ¿Y qué hay de aquellas CC.AA. que hagan un mayor esfuerzo fiscal? Estas, a diferencia del sistema anterior, serán compensadas en virtud de tal esfuerzo. Por último, muy positiva es la revisión anual de los fondos de acuerdo con la evolución de determinados indicadores sociales.

Sin embargo, no todo son, obviamente, virtudes. Dejando a un lado la injustificada tardanza, la mayor crítica a la propuesta del nuevo sistema de financiación autonómica es su momentanea indeterminación. Deberemos aguardar hasta que se conozcan las cifras completas, que a todas luces aparecerán el mes que viene. Las cifras arrojarán luz sobre una cuestión especialmente importante para Catalunya: el mantenimiento del principio de ordinalidad, en función del cual el sistema de financiación no podrá, una vez efectuado, alterar la posición relativa de la C.A. anterior a la nivelación. El conseller Castells no se ha mostrado muy confiado sobre el cumplimiento de tal cláusula estatutaria, si bien es cierto que no es la única que se incumple. Y es que la bilateralidad, tanto para bien (una mayor transparencia y participación de las CC.AA. fruto de las diversas reuniones de sus presidentes con Zapatero) como para mal (el incumplimiento de las cláusulas de bilateralidad de los estatutos de autonomia de, a botepronto, Andalucía y Catalunya) parece que brilla por su ausencia.

En definitiva, deberemos esperar a ver el nuevo modelo completado, con sus números cerrados. Una vez lo tengamos, lo colocaremos a la derecha de nuestro estatuto de autonomía respectivo y a la izquierda de nuestra particular visión del modelo de Estado, y compararemos.

Ofensiva israelí en Gaza

Según las últimas informaciones, la ofensiva llevada a cabo por las Fuerzas de Defensa Israelíes en el territorio ocupado de la Franja de Gaza ha dejado, por el momento, más de 280 muertos y alrededor de 900 heridos. El ataque, que tenía como objetivo la destrucción de diversas instalaciones militares, ha alcanzado también carreteras, hospitales y sedes de las instituciones de gobierno de la Franja.

Quiero manifestar desde aquí mi total repulsa a dichos ataques, pues:

1. Estos son contrarios al derecho internacional (en una flagrante vulneración del principio de proporcionalidad).
   
2. Se derivan de una situación contraria al derecho internacional (la ocupación de Israel de los territorios obtenidos en su campaña militar de 1967).
   
3. Suponen una enésima vuelta de tuerca en la situación humanitaria de los habitantes de Gaza, caracterizada por el hacinamiento, la pobreza y la desesperación.
   
4. Constituyen un problema para la seguridad del Estado de Israel y de sus ciudadanos.

Rescate, ¿a cambio de qué?

A raíz de la crisis financiera y de los planes de rescate nacionales que se han ido sucediendo en estos meses, he pensando en varias ocasiones sobre la cuestión del "rescate" (esa forma de intervención pública cuyo objetivo es mantener la actividad productiva en sectores específicos de la economía). Tradicionalmente, los defensores más acérrimos (y coherentes) del libre mercado encontraban en los planes de rescate una intervención del Estado más que, como tal, introducía distorsiones y permitía mantener estructuras productivas que por si mismas no se podían mantener, lo cual era en si mismo fuente de ineficiencias. La visión de la izquierda se centraba, y se centra, más en las consecuencias que en las causas, y analiza qué costes sociales (en términos de empleo, producción, distribución de las rentas y bienestar) tiene la ausencia de actuación versus la actuación, y en función de este resultado la Administración actúa en consecuencia. La pregunta es, en esencia, la siguiente: ¿debe el Estado financiar actividades productivas ineficientes por el impacto social que puede tener la desaparición de las mismas?

Echemos un vistazo a la situación en EE.UU. y a su sector automovilístico. Las Big Three, los tres grandes fabricantes de automóviles norteamericanos (Ford, General Motors y Chrysler), se apuntaron tras el inicio de la crisis al carro de las ayudas públicas y pidieron su porción de limosna al gobierno federal, a la vista de que el sector financiero tenía muchas posibilidades de, dado el revuelo mediático, recibir una ingente cantidad de dinero. Resulta que desde hace relativamente poco tiempo Toyota, el gigante nipón, se ha erigido como líder indiscutible en la venta de coches, en EE.UU. y en el mundo. Su beneficio es mayor al de sus ocho más immediatos competidores, juntos. Siendo así, los llantos de las Big Three no se hicieron esperar, aprovechando la coyuntura y con la amenaza de la bancarrota sobre la mesa (Robert Reich, quizá uno de los mayores expertos en el tema, habla de ello en su blog).

Ante tal situación, ¿qué hacer? ¿Asistimos a las empresas que pasan por un mal momento, a riesgo de que siempre sea un mal momento, o bien cerramos el grifo y observamos impasibles cómo el Mid-west se despobla?

Bajo mi humilde punto de vista, es hora de que el Estado se deje influenciar de la eficacia del sector privado en algunas cosas, y que cumpla con su cometido: mantener el interés general. Y no solo eso, sinó que también sea plenamente eficaz en tal cometido. No hay ningún problema en que las empresas, sean del tamaño que sean, reciban una ayuda del colectivo en un momento de especial crisis económica. Pero, de forma opuesta, el colectivo debe de poder decidir sobre las decisiones que le afectan a si mismo por la vía de la empresa. Es decir, y dicho de forma resumida, llana y tremendamente clara: se requiere de un control público de las empresas intervenidas. Solo así se asegurará realmente la certera búsqueda del interés general, un interés general que las propias empresas argüían para ser sujetas de los planes de ayuda. Solo así, en definitiva, se permite mantener el doble objetivo de 1)mantener viva a la empresa y evitar el daño social de su cierre y 2)no perder el control de ese dinero propiedad del colectivo.

Las 10 peores predicciones de 2008

La edición española de la revista Foreign Policy publica, en su página web, las 10 más desafortunadas predicciones de este 2008 que está a punto de acabarse. He seleccionado tres que me han hecho especial gracia. Sirvan para que todos nos mostremos especialmente escépticos con los adivinos mediáticos.


Primero, del Secretario del Tesoro, Henry Paulson, sobre la estabilidad financiera.

“Creo que hemos estabilizado el sistema bancario. Ya nadie tiene dudas de que haya alguna gran entidad a la que no pudiéramos ayudar en caso de caída”. —Henry Paulson en la Radio pública de Estados Unidos, 13 de noviembre de 2008

El Secretario del Tesoro estadounidense empezó noviembre disparando sus armas. Tras muchos titubeos ante el Congreso durante el mes anterior, finalmente arrancó y planteó lo que denominó su “bazuka” –una autorización para gastar 700.000 millones de dólares en rescatar activos contaminados de bancos en apuros. A mediados de noviembre ya se había gastado 300.000 millones de munición, principalmente a través de la clase de participación directa en el capital a la que previamente se había opuesto. Para desgracia de Paulson, poco después de pronunciar su voto de confianza, las acciones de Citigroup se desplomaron un 75% en una semana, cerrando por debajo de los 5 dólares por primera vez en 14 años.

En segundo lugar, de The Economist.

“A pesar de sus imperfecciones, un ejemplo para otros”. —The Economist en referencia a las elecciones presidenciales en Kenia, 19 de diciembre de 2007

La semana anterior a las elecciones presidenciales en Kenia, el semanario británico publicó un desafortunado editorial alabando la calidad de la democracia en el país africano y prediciendo que podría “dar ejemplo” al resto del continente. Ya les gustaría. Los comicios estuvieron plagados de casos de fraude y manipulación de votos, seguidas de un mes de revueltas y violencia étnica que causaron más de 800 muertos y 200.000 desplazados. Las matanzas finalizaron en un turbio acuerdo entre el presidente, Mwai Kibaki, y su rival Raila Odinga para repartirse el poder, dejando Kenia profundamente divididay al Gobierno sin legitimidad.

En tercer y último lugar, sobre las elecciones estadounidenses.

“El alcalde de Nueva York, Michael Bloomberg, se sumará a la carrera presidencial en febrero, cuando esté claro qué candidatos lograrán la nominación de los grandes partidos. Sus miles de millones y su organización impresionarán a los votantes –y dejarán pasmados a sus rivales. Se le verá como el tercer candidato más viable desde Teddy Roosevelt. Pero Bloomberg no llegará lejos, ya que tanto los demócratas como los republicanos le atacarán sin piedad. Entre él y Clinton se repartirán más del 50% de los votos, pero será el inconformista senador por Arizona, John McCain, quien se convierta en el próximo presidente de EE UU”. –BusinessWeek, 2 enero 2008

Ninguna de las afirmaciones de esta predicción publicada en el artículo ‘Diez eventos probables en 2008’ de BusinessWeek se acercó, siquiera remotamente, a la realidad. Tras semanas de amagos y filtraciones a la prensa, Bloomberg anunció que no se presentaba a las elecciones, ya que Barack Obama y John McCain mostraban signos del “liderazgo independiente” necesario para gobernar de forma eficaz. Tras derogar la ley de limitación de mandatos de Nueva York, parece más probable que Bloomberg se presente por tercera vez a la alcaldía de la ciudad.

Acaba la universidad, empieza el blog

"Ja hi tornem a ser". Una vez acabadas (hasta nueva orden) las horas interminables de estudio, una vez comprendidos los efectos de caídas en el output dentro del modelo Ramsey – Cass – Koopmans, una vez regulados vastos monopolios naturales, una vez analizadas las implicaciones del sistema de pensiones de tipo Beveridge en las arcas públicas, una vez nos hemos adentrado en las estructuras de decisión de las organizaciones internacionales, hay (ya y por fin) tiempo de dedicarse al blog.

Bien sea por una cuestión de profundidad y trascendencia, bien porque están en la portada de los principales periódicos del país, hay una serie de temas de los que realmente me gustaría hablar y compartir en una reflexión que se torna, creo, cada vez más necesaria. Las propuestas de intervención pública dirigidas a paliar los efectos de la crisis de 2008 creo que tendrán especial importancia en el ámbito económico, con la esperada recuperación de las políticas económicas keynesianas, y también en el campo estrictamente ideológico, donde la inversión estatal se centrará, con toda seguridad, en el sector de producción de energías no contaminantes y arrojará serios resultados en el objetivo del desarrollo sostenible. La nueva propuesta de financiación autonómica, impulsada por el Estatut de Catalunya, debería tener la intención de dotar de recursos a las cada vez mayores y más cercanas competencias de las CC.AA., con el fin último de asegurar el mayor nivel de prestación pública para todos los ciudadanos y ahondar en un modelo de Estado federal. Y por último, de especial interés es el futuro de los partidos políticos, en especial del mío, el socialista, en lo que se refiere a 1) mejorar y agrandar la participación en la formación de su voluntad, 2) potenciar la construcción de un discurso socialmente completo y coherente y 3) impulsar la implementación de medidas transformadoras mediante la obra de gobierno.

Bajo mi modesto punto de vista, la reflexión sobre estos y otros temas es de vital importancia para formar nuestro espíritu crítico, pues estos tres elementos estarán muy presentes en el debate público de los tiempos que se seguirán. Y ahora que un servidor tiene algo de tiempo libre, intentaré aportar mi pequeño granito de arena en tales discusiones.

…

El llegat de Bush

Les eleccions als EE.UU., com a qualsevol altre país, són un gran moment per fer memòria d'allò que ha estat l'activitat política dels darrers temps. La particularitat que afegeix el tractar-se de la primera potència mundial enriqueix qualitativament el debat; la reflexió conté implícita una vessant d'àmbit internacional que molts pocs països tenen. És per això que les paraules del seu líder son escoltades amb atenció arreu: "Sometimes we must fight terror with tyranny".

Quin és el llegat George W. Bush? No del tot bo, per entendre'ns.

Des del punt de vista econòmic, se'n va del càrrec de President havent-se produït en el seu mandat la major catàstrofe financera que recorda el món des del 1929. A més, la resposta per fer front a la crisis es veu limitada pel dèficit record en el que ha incorregut l'Administració nordamericana de fins a 455.000 milions de dòlars, i no es veu probable a curt termini que aquest desequilibri es pugui quadrar amb nous ingressos, ja que la reforma fiscal més regressiva portada a terme des de Reagan inhabilita una major recaptació fiscal als grups poblacionals amb renta més alta.

A nivell intern, no deu ser del tot agradable comprovar pel senyor Bush que els aspirants a la presidència s'hagin barallat per demostrar qui trenca de forma més radical amb el passat, és a dir, amb ell, tan bon punt molts analistes han qualificat aquesta campanya electoral com la de la cursa de lideratge pel "canvi". "Canvi" que haurà fer alguna cosa amb l'educació no superior, on la disparitat de qualitat en la seva provisió és manifesta, i amb la sanitat, on milions de persones no tenen assegurades l'atenció mèdica més bàsica.

Un "canvi" que també necessàriament s'haurà de veure en el camp diplomàtic, on la novetat serà, en essència, el seu ús. El 43er president romandrà a la memòria col·lectiva pel que fa a la política internacional per tres motius: pel seu poc respecte als drets humans (vols secrets de la CIA, Guantanamo), el seu poc interès vers la cooperació internacional (Kyoto, el Tribunal Penal Internacional) i, el que es més greu, la seva desídia per la dignitat humana global feta palesa el 19 de març del 2003 amb la Guerra d'Irak. Aquest fet serà sinònim, la Història ho dirà, del nom "George Walker Bush".

...

Socialicemos pérdidas

El pasado 15 de septiembre Lehman & Brothers, el cuarto banco inversionista de los Estados Unidos, anunciaba su bancarrota tras el intento fallido de buscar su adquisición por parte de Barclays y Bank of America. Era ya la enésima entidad que se declaraba en quiebra, después de los sonados descalabros de Freddie Mac, Fannie Mae, Merrill Lynch, Bear Stearns y demás. Ante la situación que se nos ha avecinado estos últimos meses, las autoridades financieromonetarias han decidido adoptar una posición más protectora: la Fed, el BCE y el Banco de Inglaterra inyectaban, también por enésima vez, más dinero en el sistema financiero. Se antoja evidente que la voluntad de los bancos centrales ha sido calmar a los inversionistas, aunque el objetivo se haya cumplido a medias y las pérdidas hayan ido reapareciendo en los parqués mundiales a final de tarde.

Sea de una forma o de otra, de la crisis se ha derivado un debate muy interesante. El debate responde a la siguiente pregunta: ¿Deben las autoridades públicas (bancos centrales) rescatar a los agentes financieros usando dinero público? La visión anarcoliberal diría que no, que los mercados deben fluir hasta sus lejanos límites y que la intervención del gobierno es mala en sí misma. Otra posible visión respondería negativamente, pero aludiendo a razones bien distintas: las autoridades públicas no deben intervenir porque se trata de un dinero público que serviría para ayudar a megacentros de acumulación de capital que voluntariamente y debido a sus propias actuaciones se han metido en problemas de falta de liquidez. A esta última visión, se le añade el agravante de que dichas entidades nunca han reclamado la participación pública en el reparto de beneficios. La disyuntiva, por tanto, es si debemos socializar las pérdidas ante años de privatización de beneficios.

Mi respuesta a la anterior pregunta es, por injusta que parezca, Sí. Hay dos motivos. El primero es puramente utilitarista: no intervenir las entidades con dificultades y dejando al mercado a su libre albedrío puede hacer retroceder la economía mundial años. El actual sistema económico y político no se puede permitir un derrumbe en masa de entidades tan importantes como AIG o Lehman, simplemente porque su caída arrastraría a otras, y esas otras a otras, generando un efecto dominó difícilmente previsible. Por lo tanto, actuar ya evita males futuros. El segundo motivo es más interesante. Aceptemos que, ya sea con actuaciones de gobiernos y bancos centrales o no, el surgimiento de la crisis implica el establecimiento de un nuevo orden en el sistema financiero. Nos encontraríamos, como si de futuros analistas políticos se tratara, ante una minada creencia en el sistema desregulado de los últimos decenios, unas autoridades financieromonetarias que han posibilitado una solución a la crisis y con unas atribuciones mucho mayores de las que tenían en el momento previo y, por último, una certeza generalizada de que, de no haber intervenido, el sistema hubiera dicho basta. En este contexto, un contexto de profunda animadversión hacía la absoluta y libre circulación de capital y hacía la descomunal acumulación de poder de las pocas entidades que gestionan dicho capital, la reformulación del sistema financiero, su regulación y la adquisición por parte de los gobiernos de un mayor poder sobre el mismo deberían de ser piezas directrices en la construcción de un nuevo marco de intercambio internacional.

En esencia, es un buen momento para que los socialistas salgamos a la calle y digamos: "¿¡Veeeeis!? Nosotros teníamos la razón sobre el sistema. Reagan no."

…

Excusas

Lo siento. Achaco públicamente la culpa de la destutela de este pequeño espacio virtual a mi persona. Me avergüenza ver la fecha de mi último escrito, razón por la cual ya no aparecen las fechas en todo el blog. No obstante, debo decir en mi favor que estos últimos tres meses no me los he tomado de vacaciones. Señoras y señores, aquí un servidor ha estado trabajando durante dos meses en un Caffè Nero en Manchester.

Volvemos con las pilas cargadas.

...

El fútbol y la construcción nacional

No queda más que felicitar a los jugadores y al equipo técnico de la Selección Española de Fútbol por su victoria en la Eurocopa 2008. Han hecho un gran trabajo en este último campeonato y creo que es de rigor reconocer su valía en la práctica de tan bonito deporte (breve flashback con suspiro recordando la época que un servidor pasó jugando de líbero).

Sin embargo, también me gustaría destacar otro efecto que ha tenido la victoria de la Selección esta noche en Viena. Hoy mismo, saliendo a la calle tras el partido, he podido ver cómo una gran cantidad de gente manifestaba su alegría a pie o a base de bocinazos circulando en vehículo. Bandera española en mano, muchos exteriorizaban su orgullo de pertenencia a tal comunidad, cosa que me ha parecido sumamente interesante. Creo que es curiosa, por la importancia que tiene en la estructuración de la identidad nacional, la grandísima relevancia del sentimiento de pertenencia e identidad a un colectivo. Más o menos se nos parece antojar a todos como indiscutible la idea de que la nación nace en el preciso momento en el que se es, por parte de una comunidad de individuos, consciente de ella; cuando los individuos interiorizan que la unión entre ellos es la propia pertenencia a la nación, cuya identificación puede ser histórica, cultural o social. Esta consciencia puede tener fuentes de muy diversa índole en sus fases de creación, des de la contestación contra un elemento opresor (España, EE.UU.) hasta un proyecto totalmente dirigido por una clase política gobernadora (África subsahariana, Alemania, Francia). En fases más tardías, de asimilación o asentamiento, los acontecimientos que fomentan la consciencia nacional pueden ser más variopintos, y creo que lo de hoy con la Selección Española tiene algo que ver. Con la victoria se ha podido alimentar y fortalecer ese cuerpo, como es la identidad nacional española, que mantiene diferentes estados de salud dependiendo del sitio en el que se le pregunte. No es mi intención entrar aquí en el concepto de "nación" o de nacionalismo. Lo único que me parece destacable es lo siguiente: que un gol de Torres sea más útil para la construcción nacional española que cualquier discurso político de base nacionalista. ¿De ahí la importancia de la reclama de selecciones catalanas? Pondría la mano en el fuego.

…

Xerrada sobre participació estudiantil

Extracte de la intervenció a la xerrada sobre participació estudiantil organitzada per la JSC Nou Barris (20 de juny de 2008)

Abans de tot, voldria començar amb unes paraules d'agraïment cap als companys de l'Agrupació de la JSC de Nou Barris per organitzar aquest acte sobre Educació, amb aquest ja típic model d'acte tan exitós en quant al foment de la participació com es una bodeguilla. Moltes gràcies des de Nexe Socialista a la gent de Nou Barris i moltes gràcies a tots vosaltres per assistir-hi i participar-hi.

Tot i que crec que el més interessant és que hi hagi un debat el més dinàmic possible, m'agradaria comentar-vos una sèrie de idees, més o menys abstractes o vagues, sobre la situació de la participació estudiantil a nivell universitari i el paper que ha de jugar aquesta en la construcció del discurs socialista.

Primerament, hi ha una sèrie de factors que condicionen clarament qualsevol anàlisi sobre participació. Parlem d'indicadors negatius sobre participació dels estudiants, no només en el moviment associatiu, sinó també dintre de les estructures formals de representació, així com en els processos electorals. A més, hem de ser conscients també d'un canvi d'escenari en el món estudiantil: LOU, EEES, canvis en la cultura política dels joves, la globalització i el seu impacte, l'existència de noves reivindicacions... Així mateix, observem alguns aspectes clau (font):

Positius:

• Es creen associacions (de lleure, d'esport, socials, etc.)
  
• Nous intruments disponibles: internet, orientació dels estudiants...
  
• Estudiants formats en democràcia
  

Negatius:

• Distància entre les associacions i el gruix dels estudiants
  
• Baixos nivells de participació electoral
  
• Un cert divorci entre les regles formals i les formes de legitimitat que reclamen els estudiants
  
• Una mala imatge de la política i de l'acció col·lectiva compromesa
  
• Manca d'estratègies que integrin els estudiants a la cultura institucional de la universitat
  

Per tant, tots aquests ítems condicionen qualsevol tipus de proposta normativa sobre possibles nous instruments de participació. Sobre això, si us sembla, podríem parlar més endavant.

Altrament, i fent referència a les associacions estudiantils, m'agradaria destacar, aprofitant que estem en seu de Joventuts, la importància que per al moviment socialista juvenil ha de tenir una presència forta i estructurada
d'estudiants compromesos amb els valors de l'esquerra i del socialisme a la universitat.

Sota el meu punt de vista, crec vital per a la construcció d'un discurs hegemònic de l'esquerra la difusió dels seus valors dintre del moviment estudiantil d'educació superior, majoritàriament universitari. Precisament això és el que hem intentat fer, amb uns objectius bastant més modestos, a Nexe Socialista. Des de 2001, la nostra associació fortament arrelada a la Universitat Pompeu Fabra s'ha proposat estendre i publicitar la ideologia socialista arreu de la comunitat universitària, mitjançant actes de formació i debat marcadament polític. És la universitat, crec que de forma obvia i quasi bé indubtable, un dels llocs on la Joventut Socialista ha d'invertir-hi més temps i esforços. No només perquè aquesta hagi de ser un lloc més de "fabricació de ciutadans" (i no tant de "fabricació de factor treball", amb una certa aquiescència per part de l'Administració), sinó perquè justament la universitat és l'espai comú d'una àmplia quantitat dels nostres subjectes polítics, que son els joves.

Per tant, i per acabar i encetar el debat, us llenço dues preguntes. La primera és si veritablement les formes de participació estudiantil encaixen suficientment bé als interessos i les pretensions del estudiants. La segona gira al voltant de què hem de fer des de el moviment socialista i les seves diferents organitzacions per aconseguir incidir més profundament en el món universitari.

Moltes gràcies.

…

Jordi Hereu a la UPF

...

Prevaricación

Cuestión de hecho: La Sala de lo Contencioso Administrativo del Tribunal Superior de Justicia de Andalucía admite a trámite el recurso planteado contra las órdenes de aplicación autonómica de la Ley 2/2006, la Ley Orgánica de Educación, especialmente en lo que se refiere a la asignatura de Educación para la Ciudadanía, en la Comunidad Autónoma de Andalucía, en base a la interpretación que dicho tribunal hace de la Constitución, anulando parcialmente dicho reglamento o dejando abierta la posibilidad de la objeción de conciencia.

Fundamentos jurídicos: Un reglamento no puede ser inconstitucional. La interpretación reglamentaria debe realizarse en base a su norma jurídicamente superior, la Ley. El reglamento puede ser declarado legal (conforme a la Ley) o ilegal (no conforme) por el Contencioso Administrativo, pero no inconstitucional. Sin perjuicio de lo anterior, dicha sala puede, si hubiera dudas sobre la constitucionalidad de la Ley, plantear una cuestión de inconstitucionalidad ante el Tribunal Constitucional, quien tiene la potestad de interpretar, en última instancia y previo requerimiento, la Constitución. El TSJA se salta a la Ley al interpretar, sin potestad para hacer tal cosa, el reglamento en base a la Constitución.

Fallo: el Tribunal está cometiendo el delito de prevaricación.

Gran artículo de Javier Pérez-Royo.

…

40 aniversari de Maig del 68

Aquell mes de gener de 1968 s'inicià amb la inauguració d'una piscina de rajoles blaves a Nanterre, prop de Paris. Un estudiant agosarat li recriminà al llavors ministre de Joventut, François Misoffe, en el bell mig de la multitud i amb un cert to violent, la seva falta de visió, d'iniciatives i de voluntat per abordar el problema de la sexualitat en el nou Llibre Blanc presentat pel Govern. El ministre li contestà: "Amb la cara que feu, és cert que deveu tenir problemes d'aquests tipus." La resposta de l'estudiant va tardar quatre mesos en arribar. Aquell jove francoalemany, Daniel Cohn-Bendit, encapçalà la vessant francesa d'una veritable contestació mundial. Era Maig del 68.

Tot i ser d'especial interès, per raons d'espai no podem parlar dels amplíssims moviments reivindicatius sorgits al llarg i ample del globus. Des de San Francisco fins a Praga, des de Madrid i Barcelona fins a Berlín, Mèxic o Varsòvia. Si bé en totes elles la reivindicació va tenir com a rere fons diferents contexts socials d'una heterogeneïtat total (la demanda de drets civils als EE.UU., la reafirmació en el socialisme de rostre humà a Txecoslovàquia o bé l'activisme antrifranquista a l'Espanya de la dictadura) de totes elles en podem treure un denominador comú. Una profunda activitat contestatària, la simple materialització de la incomoditat cultural d'una classe social autoconscient i autonconscienciada, sociològicament particular, oprimida per una realitat moralment privativa. Els joves majoritàriament universitaris s'oposaren, en un antiautoritarisme global i manifest, a l'opressió exercida tant en l'àmbit privat (la família) com en l'àmbit públic (l'Estat paternalista), que transformava la cultura en quelcom aliè a la vitalitat ideològica juvenil. Una cadena més contra la que calia un nou procés d'alliberament, del que Maig del 68 fou, en aquest sentit, un èxit.

Més específicament, a França, les demandes estudiantils al voltant de la reforma d'un sistema universitari decrèpit, infrafinançat i moralitzant, es van barrejar amb d'altres aconteixements. Per un costat, al Maig del 68 es va poder constatar la manifestació més forta del gaullisme, visible en la duríssima repressió a càrrec de les Companyies Republicanes de Seguretat sobre els manifestants estudiantils. Per un altre, es va demostrar com les estructures polítiques tradicionals no van saber adaptar-se a aquest moviment civil sorgit quasi espontàniament, tot autoreconeixent-se el monopoli de la revolució (almenys pel que fa al Partit Comunista Francès) o el de la contrarevolució. A més, i a causa dels dos anteriors, és clau per entendre el maig francès la influència de la classe obrera en l'activitat contestatària, exercida mitjançant les exitoses convocatòries de vagues, així com una profunda solidaritat amb el moviment estudiantil, que va ésser retornada pels propis estudiants. El resultat, en termes, quantitatius, és clar: 10 milions de treballadors en vaga, manifestacions de mig milió de persones a Paris i més de 300 ferits en els enfrontaments entre policies i estudiants.

En termes qualitatius en seu de repercussió política, es podria parlar d'una derrota clara. Quaranta dies després el general De Gaulle aconseguia una aclaparador recolzament electoral. Nixon guanyava les eleccions en un EE.UU. trasbalsat per la mort de Martin Luther King. Txecoslovàquia tornava al seu règim de sobirania limitada, agenollada novament davant la URSS. Però, tornava a ser tot igual? Materialment, no. Els treballadors francesos aconseguiren millores en les seves condicions de treball i la comunitat universitària veia parcialment satisfetes les seves pretensions de renovació del model acadèmic. Ideològicament? En absolut. Si bé no es van poder satisfer les aspiracions revolucionàries de les diferents corrents ideològiques (àcrates llibertaris, trotskistes, maoistes, leninistes, marxistes, ...) i, com em vist, en la pràctica la victòria de la dreta sigué un fet, no hem de perdre de vista el valor històric de Maig del 68 i la seva impregnació en les estructures de pensament actuals.

La actitud radical necessària per al qüestionament continu de la realitat, el plantejament d'hipòtesis transformadores bastides a partir de principis fortament arrelats i fonamentats, la contestació en sentit positiu, és quelcom més que valuós per als joves socialistes que avui treballem per canviar una realitat que no ens agrada. Maig del 68 és i ha de ser, per tant, un referent en quant a aquesta nova actitud crítica. Una actitud capaç d'alimentar la nostra intensa activitat política i de transformació social. Un actitud inherent al jovent. Una actitud inherent al socialisme.

...

Immigració – Editorial Línia Roja

Editorial del Butlletí trimestral de la JSC Sant Andreu, Línia Roja

Ho sentim. Potser a la JSC Sant Andreu pequem de ser extremadament agosarats, extremadament radicals o extremadament rojos, però la nostra visió sobre el fet migratori està bastant definida. En aquest procés definitori, els joves socialistes santandreuencs hem deixat de banda els discursos patriòtics i nacionalistes encarregats de fonamentador l'odi i la desigualtat entre col·lectius. Hem deixat de banda, també, els discursos economicistes basats en el tractament dels nou vinguts com a mers factors de producció, només interessants pel seu preu, la seva quantitat i la seva productivitat. No, el nostre enfocament no es basa en el col·lectiu immigrant entès com a un "ells" o com a un "allò". Es basa, com també es basa el nostre discurs sobre comunitats igualment desfavorides, en la empatia que ha caracteritzat sempre al moviment socialista. Es basa en una concepció del "nosaltres".

Des de la Joventut Socialista de Sant Andreu defensem amb rotunditat la igualació plena de drets i llibertats per als nou vinguts, en un exercici que creiem de bàsica justícia social, basat en un concepció igualitària de les oportunitats vitals entre immigrants i autòctons. Creiem fortament que no hi pot haver una altra opció per a la convivència plena, lliure i igualitària, en la mesura en la que qualsevol altra situació en la que existeixi dissociació entre drets i deures cau inevitablement en els pous de la discriminació. Per què un col·lectiu ha de fer front al mateix nivell de deures vers la societat, però alhora no poder gaudir dels mateixos drets? Per què el meu company de treball no pot accedir a un pis de protecció oficial en les mateixes condicions que jo? Per què, en essència, la mare del meu company de classe, també "companya cotitzant", no pot votar? Sense entendre aquesta realitat, els joves socialistes de Sant Andreu ens manifestem favorables cap a l'aprofundiment en els drets i llibertats del col·lectiu immigrant.

Dit això, afirmem també que no volem caure en el típic plantejament de la igualtat formal. La radicalitat de l' igualitarisme d'esquerres rau en el seu anàlisi profund de les desigualtats, i de poca utilitat seria l'atorgament formal de drets i llibertats a un col·lectiu que materialment no en pot gaudir. Per tant, pensem que el col·lectiu immigrant ha de ser subjecte de les més àmplies i profundes polítiques públiques, l'objectiu de les quals no ha de ser altre que la igualació de les oportunitats de realització vital i la convivència enriquidora. Per tant, advoquem per la igualtat material entre immigrants i autòctons. Aquesta es la nostra visió sobre el fet migratori.

...

No ens hem de sorprendre

Ahir estava estudiant a la biblioteca de la UPF pel dematí. Havia quedat amb un company de classe per "fer" conjuntament una pràctica que havíem d'entregar dues hores després. Aquest company, la identitat del qual deixaré en l'anonimat, pertany a la Plataforma Universitària pel Català, una associació d'estudiants de la Pompeu que treballa en favor de la no discriminació lingüística del català al conjunt d'universitats de Catalunya. Doncs bé, si Adam Smith deia que quan es troben dos empresaris d'un mateix sector al final acaben parlant de pactar preus, a la gent que està un xic interessada en la política li passa el mateix, sempre acabem parlant, no de política, sinó d'allò que fa malament el partit de l'altre. Vam començar a parlar, que si de Convergència, que si de la seva campanya contra la immigració, que si de Solbes i el seu bloqueig a la negociació del nou finançament... Finalment, després de moltes rialles i d'intents de contrarestar les idees gestades a cop de propaganda, el company em va passar un díptic sobre el Servei d'Intermediació Lingüística, una oferta de la seva associació d'ajuda a aquells estudiants que consideren vulnerat el seu dret lingüístic. S'han donat casos, m'explicava el company, en que un professor no acceptava pràctiques escrites en català. La funció d'aquest servei es fer d'intermediaris entre el professor i l'alumne, per tal d'arribar a un acord. M'ho va explicar, i, finalment, li vaig dir: Doncs em sembla molt bé! Tot d'una, mirant-me amb cara estranyat, em va dir, amb un cert to d'exaltació: Joder, què comprensiu!

Després d'unes hores, en tornar a casa, vaig estar rumiant-hi. Fins a on arriben les opinions preconcebudes, les etiquetes i els clixés? No ho sabrem mail, però crec amb molta seguretat que aquestes idees es troben molt més esteses en el nivell de la política de fontaneria, en el dia a dia dels partits polítics, entre aquells que llegeixen cada dia l' e-noticies, que no pas en la vida diària de la gent. Tampoc es troben, a priori, en el nivell de la política ideològica, la dels fonaments lògics, els arguments i les raons com a instruments de debat polític. Allà és on hi hauríem de ser.

...

L’economia per països

M'havia proposat fer una petita exposició, via gràfics, de l'evolució dels últims anys del PIB per càpita, la inflació i el coeficient de desigualtat de Gini per a Veneçuela. Un cop estava buscant un quart indicador clau, la despesa pública com a tant per cent del PIB, se m'ha anat a la merda tot el tinglao. Per sort, l'esforç no ha estat en va. Aquí podeu obtenir d'una forma extremadament ràpida els últims indicadors econòmics de qualsevol país del món, gràcies a la cooperació entre el departament de Maps de Google i el Banc Mundial.

L'acabo de descobrir, i crec que és una eina excepcional per als qui volem obtenim a vegades respostes ràpides, així com per aquells que, sense estudiar Economia, gaudeixen d'una actitud curiosa. Ja m'agradaria trobar-m'hi amb un Aranzadi interactiu!

...

El top 100

La revista Foreign Policy, reconocida por su larga actividad divulgativa en cuestiones globales relacionadas con la política y la economía, publicará en su edición de Julio/Agosto una lista con los 5 intelectuales más influyentes del mundo. Si bien es cierto que quedan casi dos meses, en esta ocasión el bimestral ha optado por someter la elección a votación entre más de 100 candidaturas de pensadores, políticos y economistas. Podéis acceder a las votaciones aquí.

De pasada, recojo mi selección y el porqué.

Amartya Sen. Cualquier economista que quiera ser tal para cambiar la realidad ha oído hablar de este Nobel indio. Muy influyente en sus análisis económicos sobre la pobreza y desigualdad.

Peter Singer. Filósofo australiano famosamente conocido por sus teorías éticas en defensa de los animales. Particularmente, la elección la he basado en su pertenencia originaria al utilitarismo y por sus ideas sobre el aborto, la eutanasia y la pobreza.

Noam Chomsky. Incendiario tanto en sus obras como en sus declaraciones, este activista norteamericano es, por lo visto, una eminencia en la Lingüística moderna. Gran crítico de la política de los sucesivos gobiernos estadounidenses, así como de los grandes lobbies, las multinacionales y la cultura yankee.

Paul Krugman. Uno de los abanderados del progresismo en EE.UU., bombardea todas las semanas desde su columna en el New York Times. Escribe de **** madre y es, además, un economista de reconocido prestigio y futurible Nobel.

Jeffrey Sachs. Hay la opción también de Muhammad Yunus, el propietario fundador del más famoso banco de microcréditos, pero me he decantado por este también famoso economista de Columbia, director del Proyecto del Milenio de las Naciones Unidas. Siempre he creído que las transformaciones más importantes son las que llegan desde el infranqueable mundo de la Teoría y Sachs ha sido capaz de proponer una para resolver un problema. El problema. La pobreza.

…

Enquesta 2 - ¿Quin polític del partit al que no votes t'agrada més?

Davant la pregunta, Quin polític del partit al que no votes t'agrada més?, els resultats són els següents:

• Josep Piqué 18 (24%)
  
• Montserrat Nebrera 8 (10%)
  
• Alberto Ruiza Gallardón 12 (16%)
  
• Josep Lluís Carod-Rovira 4 (5%)
  
• Joan Ridao 12 (16%)
  
• Artur Mas 3 (4%)
  
• Josep Antoni Duran i Lleida 12 (16%)
  
• Un politic del PSC 2 (2%)
  
• Qualsevol altre polític 2 (2%)
  

L'anàlisi no deixa espai a dubte. El perfil del votant mitjà és: socialista, sensible a una forma de fer política pausada i tranquila, atret pels discursos de centre. Es queden fora del ranking els polítics del PSC i d'altres formacions, Artur Mas i Carod-Rovira. El més apreciat pels votants ha estat en Josep Piqué, amb prop d'un quart dels vots.

La nova enquesta gira al voltant de les mesures que portaríem a terme en cas de ser Presidents del Govern. Es tracta d'escollir aquella mesura que creiem més important, en funció de les nostres idees i percepcions. Us animo a participar!

…

Deixem l’economicisme

Escriu Antón Costas, catedràtic de Política Econòmica de la Universitat de Barcelona, que hi ha una cosa més important que a consciencia del positiu efecte econòmic de la immigració: el seu impacte sobre el funcionament de la política i la democràcia. En els últims anys des de l'esquerra política hem intentat superar el discurs protoxenòfob del centredreta amb arguments de base econòmica, els quals s'encarregaven de justificar les mesures preses per la socialdemocràcia en els darrers temps en seu d'eficiència productiva (responsabilitat del col·lectiu immigrant amb respecte l'alt ritme de creixement del PIB, la millora de les finances públiques, el superàvit de la Seguretat Social, la taxa de creixement de la població...). Des del meu punt de vista, aquesta forma de respondre al tema de la immigració ens ha permès sortir del pas - d'un triple pas mediàtic, electoral, i també intern-. No obstant, aquest enfocament esdevé clarament insuficient per al discurs progressista i es susceptible de localitzar-se en un territori ideològic que, pel fet de tractar-se només d'un enfocament economicista, es pugui qualificar com de dreta liberal. Els socialistes hem de completar el nostre discurs tot abordant el tema dels drets i deures de les persones immigrades, vistos sota un prisma diferent, més proper a l'immigrant i més allunyat de la retòrica excloguent que regna de forma absoluta en l'anomenada "consciència social". Ens hem de centrar en la feina de construir un discurs atrevit i radical sobre la immigració, incloguent-hi, sí, els beneficis econòmics, però també endinsant-nos en allò que caracteritza a l'immigrant, que no es pas el fet de ser treballador, sinó el fet de ser persona. Hem d'abordar, com diu Antón Costas, la qüestió de la ciutadania.

...

Crecimiento y desarrollo

Los economistas, como cualquier otra profesión, padecen de lo que se conoce como el "efecto negativo de la especialización". De este efecto negativo me gustaría hablar más extensamente otro día, pero la idea central es que al haber empleado tanto tiempo estudiando una materia concreta, somos insensibles, casi inválidos, ante otras disciplinas. Si no es así, no entiendo como algunos economistas, cuyo título legalmente les avala, caen en el error de confundir los términos "crecimiento" y "desarrollo". Del poco uso que han hecho de las letras en su etapa académica, supongo.

El primero, el crecimiento económico, se traduce en aumentos del PIB (todo aquello que se produce en una economía) regulares (sin grandes variaciones) y mantenidos (con cierta estabilidad temporal). El segundo, el referido al desarrollo, engloba un concepto más amplio y todavía por determinar en sus caracteres constitutivos, pero cuyo espíritu no se antoja nada difícil de concebir: desarrollo es un proceso en el que una sociedad "mejora" su situación. La mejoría, también regular y mantenida, engloba mejoras en el bienestar de los sectores más desfavorecidos, descensos de los índices de desigualdad, crecimientos en la alfabetización, esperanza de vida o camas de hospital por cada mil habitantes, descensos de la mortalidad infantil, decrecimientos de la inseguridad a la que se enfrentan los proyectos vitales de los ciudadanos, consecuciones de derechos civiles o libertades. Todos estos elementos permiten fundamentar, en el sentido de dotar de fundamento, la noción de desarrollo. Sin embargo, es necesario también incluir el tan loado crecimiento económico en esta lista de elementos constitutivos del desarrollo. ¿Porqué? Porque la sociedad, ante crecimientos de renta, está mejor o igual que sin ellos.

Coincidiremos todos en que es realmente importante la renta de los individuos en tal proyecto de "mejora", pero confundir la parte por el todo, al margen de llamarse "sinécdoque" y ser un recurso literario, es un error.

…

Igualdad

El nuevo Gobierno se compone de nueve ministras y ocho ministros. El Ejecutivo socialista se erige como órgano paritario, fundamento teórico de la práctica política igualitaria.

Ahora, le debería tocar el turno al personaje del medio, la Corona.

...

Vuelta a los ruedos

Después de dos semanas de campaña, una de amigdalitis severa con gripe y migraña, una de estudio (la Santa, precisamente), y dos de exámenes (con 6 asignaturas, muriendo en 1), vuelvo a la actividad bloguera. Quería volver con una foto del nuevo gobierno, pero no he podido esperar. Arrancamos one more time (como dirían los de la Hora Chanante, que por cierto hoy vuelven en La 2, a las 23.25).

Feliz política a todos.

La investidura de Zapatero

Ayer se desarrolló del debate de investidura del candidato a la presidencia del Gobierno por parte del Partido Socialista, José Luis Rodríguez Zapatero. El debate sirvió, a parte de para estrenar en la no tan ardua tarea de la moderación a Pepe Bono, para anticipar la acción de gobierno del próximo ejecutivo socialista. La presentación de los rasgos distintivos del programa duró poco más de una hora y, bajo mi punto de vista, lo más destacable de la jornada gira alrededor de tres aspectos.

El primero es la actitud pactista y dialogante que, si bien es cierto que ha caracterizado a Zapatero desde toda su vida política, ahora se consagra como un eje importante en el espíritu que fundamente la actividad del gobierno. Esta importancia será mucho mayor, vertebradora y condición sine qua non, en temas como la financiación autonómica, la reforma del aparato judicial, Europa o la política antiterrorista, materias en las que se ha demostrado la mano tendida del presidente en funciones hacia la oposición; por otro lado, la forma de afrontar la desaceleración económica también se ha visto impregnada de este espíritu pactista. Pactar con sindicatos, patronal, organizaciones de consumidores y resto de partidos políticos será, según el candidato, las claves para intentar que la desaceleración económica se quede solo en eso.

El segundo aspecto que me gustaría destacar es el modelo territorial. Creo muy importante la definición contundente de la idea de España que se defendió en el Congreso. No por su contenido, del cual no estoy de acuerdo al completo, pero sí por su explicitación en un contexto como el acontecido. Ya era hora, piensa un servidor, que el Partido Socialista diera una opinión concluyente sobre el modelo de Estado que el mismo Partido Socialista quiere, y que a mi modo de ver es marcadamente federalista, en plan diesel: lento, pero tan progresivo como para echar la vista atrás y notar cambios. Revisar el sistema de financiación autonómico y municipal, dotar de un espacio fiscal a las CC.AA., asegurar el papel constitucional del Estado como garante de la solidaridad, la publicación de las balanzas fiscales y la consolidación de las Conferencias de Presidentes Autonómicos son ejemplos fehacientes de esta voluntad federalista. (Ejercicio complementario: revisar la situación a 13 de mayo de 2004)

El tercer aspecto, por último, es la irrenunciabilidad de las políticas sociales. Rodríguez Zapatero se ha comprometido en mantener y ampliar derechos civiles y sociales, lo cual no está ni bien ni mal para un gobierno socialdemócrata, pero que merece ser destacado en un contexto de desaceleración económica mundial, de aumento del precio del petróleo y de las materias primas y de falta de liquidez. Déu ni do. Seguir en la construcción del Estado del Bienestar incluso en esta situación me hace ver con optimismo estos próximos cuatro años. Zapatero y el Partido Socialista se han comprometido, para beneficio de todos, en la construcción progresiva de una economía de abejorro al más puro estilo escandinavo: teóricamente el abejorro no puede volar porque su cuerpo pesa demasiado, pero al final vuela. ¿Conseguirá el Estado del Bienestar español engordarse y, pese a ello, volar? Esperemos, pues, que en esta legislatura se lleve a cabo todo lo prometido.

Atentado

Hay en ElPais.com una gran cantidad de fotos que describen con precisión lo acontecido ayer tarde. De entre todas ellas, ésta es la que más me ha impactado. La instantánea describe el momento exacto en el que se recibió la noticia del atentado. Arriba a la izquierda se ve la acreditación que lleva todo miembro del staff de organización de cualquier míting socialista, y abajo a la derecha el mensaje que éste miembro le daba a Manuel Chaves, presidente del PSOE, en cuanto llegó la noticia a Andalucía. Minutos más tarde Chaves informó a Rodríguez Zapatero.

San Gil, presidenta del PP en el País Vasco, ha hablado hoy de utilizar los medios del Estado de Derecho para acabar con ETA, como si no se llevara haciendo esto mismo desde 1978. Ignacio Astarola, representante popular, destacó ayer las diferencias entre su partido y el resto, después de firmar un comunicado del más alto rango institucional como manifestación de la siempre a priori unidad demócrata. Rita Barbera, líder del Partido Popular en Valencia, convocó esta mañana una manifestación contra los atentados, acusando a los socialistas de no participar. Entre ETA, el PP y el resto, hay dos que usan los atentados en beneficio propio. Un dos tres, responda otra vez.

…

El libro blanco

Hay algo que nos gusta mucho tanto a los que aspiramos a ser economistas como a los que ya lo son: los datos. De este link os podréis bajar el Libro Blanco que usó Rodríguez Zapatero en su intervención en el debate televisado. Hay cosas muy curiosas, en serio, os invito a echarle un ojo. Me gustaría ver el de Rajoy.

…

Robert Solow en la UPF

Hoy he tenido la oportunidad de asistir a la ceremonia de investidura como Doctor Honoris Causa del profesor del M.I.T. Robert M. Solow. A parte de la buena presentación que ha hecho el profesor Jaume Ventura de la biografía académica del economista estadounidense, me gustaría comentar un par de cosas que me han llamado la atención. Primero, si me lo permitís, empezaré por aquello menos sorprendente. La intervención del rector, Josep Joan Moreso, ha sido claramente esclarecedora recordando a Amartya Sen: "L'economia guarda relació amb els fins bàsics dels éssers humans, i es tracta d'establir de quina manera la producció i la distribució de la riquesa s'entrelliguen amb la consecució d'aquests fins. Aquest origen vincula l'economia amb l'ètica".

És una lectura clarament d'un no-economista, podéis pensar. Es posible, pero de hecho el parlamento del doctor Solow ha sido tanto o más explícito con respecto a esta finalidad ética de la economía, en tanto que ciencia social humana. El premio Nobel de Economía en 1987 ha hecho un breve repaso del gran debate teórico surgido a raíz de sus estudios alrededor del crecimiento económico. La importancia crucial del progreso tecnológico, la lucha de este contra la ley de rendimientos decrecientes y la materialización de su cálculo, conocido como "residuo de Solow", han sido la primera parte de un intervención que guardaba, en su segunda entrega, un preciado tesoro. El profesor Solow ha aludido a las posibles líneas de investigación que en el futuro pueden expandir y enriquecer la teoría del crecimiento económico, pero ha destacado sobretodo una: la necesidad de que una mayor cantidad de gente disfrute de una mayor cantidad de beneficios derivados del crecimiento. El profesor ha destacado la idea de una investigación endógena, en el sentido de esclarecer qué factores motivan la diferente afectación que tienen en el bienestar de la gente aumentos sostenidos del PIB y cómo hacer, normativamente, para distribuir de forma equitativa estas "ganancias del crecimiento económico". El punto de máxima felicidad, para mi, ha sido doble. Primero, la foto con el octogenario economista. Segundo, escuchar hablar una vez más a un Nobel de Economía sobre Equidad.

…

El debate Zapatero - Rajoy

En el debate de hoy entre Zapatero y Rajoy, he visto claramente como había dos opciones contrapuestas. Opciones que respondían más a una forma de entender la política, entendida como ejercicio, que a divergencias a nivel programáticas, que también existen y son notables. Visto el debate, y tras 60'' de reflexión, me he dado cuenta de que el candidato a la presidencia del Gobierno por parte del Partido Socialista es un político clásico, una persona que ha llevado a cabo proyectos que han cambiado tan radicalmente España como lo hizo Felipe González en sus años de presidente, que lleva tras de sí unos cuantos años de política responsable, de pequeños y grandes pasos hacia delante, de diálogo como valor absoluto y a ultranza, y que, de forma obvia y sin lugar a dudas, a situado a España en el plano internacional; sin embargo y al mismo tiempo, he visto como un Mariano Rajoy ha sido capaz de ponerse el traje de vendedor y transmitir de forma sintética y racionada mensajes claros y contundentes, además de simples, de aquello que una y otra vez se ha transmitido desde Génova: crispación, odio, división de España, inmigración, inmigración e inmigración. Creo muy sinceramente que en este debate se han enfrentado un político tímido a un comercial cabreado.

En este sentido, lamento que el medio televisivo se tercie a dar cabida a este mercado de lo político. Rajoy ha sabido enviar píldoras de información tan fáciles de digerir como alejadas de la realidad, mientras que Zapatero, teniendo el mejor programa político y el mejor balance de legislatura, no ha sabido introducir en el electorado su producto tanto como lo ha hecho su oponente. El líder socialista ha arrastrado una posición defensiva en todo momento, con pequeñas incursiones en el aznarato y haciendo referencia una y otra vez a aquello que su Gobierno había hecho. Sin embargo, el popular ha sabido crear una armazón sólido, una máquina solo capaz de bombardear con las patatas calientes de la última legislatura (ETA y el modelo territorial) mediante una buena y fluida retórica beligerante. ¿Carente de propuestas serias? Sí, sin duda, pero no importan, en la tele eso nunca importa.

Confío, confío enormemente, en la capacidad del electorado de separar el grano programático del candidato socialista de la paja mercadotécnica de la candidatura popular.

Qui és Manuel Pizarro?

El més interessant és al final, la part on surt l'Esperanza Aguirre.


...

Les mentides de l’Administració Bush

With respect to Iraq, the problem is quite simple. We suspect they're developing weapons of mass destruction. We more than suspect it; we know it. Colin Powell, antic Secretari d'Estat dels EE.UU.

Aquí podreu trobar 935 mentides més de Bush I els seus amics sobre la invasió d'Irak.