Des de la Joventut Socialista de Barcelona creiem que el projecte socialista és ara més viu que mai. L’establiment d’un nou ordre mundial basat en els principis de justícia, llibertat i solidaritat no pot sinó esdevenir un marc necessari on la comunitat internacional encari els grans problemes de l’era contemporània. És l’hora, doncs, de defugir d’estratègies aïllacionistes i trobar noves aliances internacionals; és l’hora de la socialdemocràcia global.
Tradicionalment, els socialistes europeus hem tractat d’implementar el nostre programa polític en base a un gran compromís, d’arrels històriques, entre els propietaris del capital, els treballadors i l’Estat. L’existència del mercat com a instrument de distribució de béns i serveis permetia un augment progressiu del benestar dels propietaris del capital; paral·lelament, l’acció redistributiva i limitadora de l’Estat assegurava que els efectes positius del mercat arribessin a les classes més desafavorides; al mateix temps, la intervenció de l’Estat en molts casos millorava la eficiència del mercat i en potenciava els seus rendiments. El sistema socialdemòcrata, concebut com a un gran pacte social, comportà l'accés de milions de persones a les majors cotes de benestar i seguretat possibles al conjunt de la Història.
La globalització, però, alterà les condicions d’estabilitat del pacte. Els propietaris del capital varen cedir el seu paper predominant a les grans corporacions i els seus gestors, que expandiren el seu poder de forma global sota l’objectiu d’aconseguir els màxims beneficis. Els Estats no van ser del tot capaços de respondre al procés de globalització inicial amb un clar projecte de globalització política, d’integració i de presa de decisions conjuntes; en molts casos, la posició dels Estats ha anat més dirigida a la competència que a la cooperació (amb els casos bastant clars de dúmping fiscal). La supeditació de l’Estat al capital és la primera ruptura del pacte.
Tanmateix, la posició dels ciutadans davant l’augment inusitat de poder de les multinacionals ha quedat clarament malmesa. En un principi, quan el capitalisme naixia, es parlava de la “sobirania el consumidor” com a poder que li era propi i inherent i que podia trastocar les decisions de producció de l’empresa. Aquesta idea, en la que el consumidor decidia, mitjançant la seva disposició a comprar, el tipus de béns i serveis que es produïen, queda cada cop més lluny de la realitat. La democràcia econòmica, entesa com a mecanisme de control democràtic de les activitats productives i distributives, és, ara per ara, una il·lusió. El segon punt del pacte, entre propietaris de capital i treballadors, desapareix.
I ara, Què fer? Des de la JSC – Barcelona creiem que és l’hora d’aprofundir en la socialdemocràcia com a forma d’organització social omnicomprensiva; que comprengui no solament el plànol estatal, sinó que també vagi més enllà i sigui el principi fonamentador per a la pràctica política i econòmica global. El socialisme necessita un nou horitzó de lluita i il·lusió, un nou horitzó emancipador.
Tradicionalment, els socialistes europeus hem tractat d’implementar el nostre programa polític en base a un gran compromís, d’arrels històriques, entre els propietaris del capital, els treballadors i l’Estat. L’existència del mercat com a instrument de distribució de béns i serveis permetia un augment progressiu del benestar dels propietaris del capital; paral·lelament, l’acció redistributiva i limitadora de l’Estat assegurava que els efectes positius del mercat arribessin a les classes més desafavorides; al mateix temps, la intervenció de l’Estat en molts casos millorava la eficiència del mercat i en potenciava els seus rendiments. El sistema socialdemòcrata, concebut com a un gran pacte social, comportà l'accés de milions de persones a les majors cotes de benestar i seguretat possibles al conjunt de la Història.
La globalització, però, alterà les condicions d’estabilitat del pacte. Els propietaris del capital varen cedir el seu paper predominant a les grans corporacions i els seus gestors, que expandiren el seu poder de forma global sota l’objectiu d’aconseguir els màxims beneficis. Els Estats no van ser del tot capaços de respondre al procés de globalització inicial amb un clar projecte de globalització política, d’integració i de presa de decisions conjuntes; en molts casos, la posició dels Estats ha anat més dirigida a la competència que a la cooperació (amb els casos bastant clars de dúmping fiscal). La supeditació de l’Estat al capital és la primera ruptura del pacte.
Tanmateix, la posició dels ciutadans davant l’augment inusitat de poder de les multinacionals ha quedat clarament malmesa. En un principi, quan el capitalisme naixia, es parlava de la “sobirania el consumidor” com a poder que li era propi i inherent i que podia trastocar les decisions de producció de l’empresa. Aquesta idea, en la que el consumidor decidia, mitjançant la seva disposició a comprar, el tipus de béns i serveis que es produïen, queda cada cop més lluny de la realitat. La democràcia econòmica, entesa com a mecanisme de control democràtic de les activitats productives i distributives, és, ara per ara, una il·lusió. El segon punt del pacte, entre propietaris de capital i treballadors, desapareix.
I ara, Què fer? Des de la JSC – Barcelona creiem que és l’hora d’aprofundir en la socialdemocràcia com a forma d’organització social omnicomprensiva; que comprengui no solament el plànol estatal, sinó que també vagi més enllà i sigui el principi fonamentador per a la pràctica política i econòmica global. El socialisme necessita un nou horitzó de lluita i il·lusió, un nou horitzó emancipador.
0 comentaris :: "La construcció de l’alternativa socialista"
Publica un comentari